Directa - nº 33 - 17 de gener de 2007

Cada Caganer's Party, des de fa anys i panys, la passo solet. Durruti i ajuda, em va costar anar-me deslligant dels familiars per les dates nadalenques al llarg d'una década. Un cop assolit, gaudeixo de la solitud i un plat d'arrós bullit com a únic àpat el 25 de desembre.

Diuen les estadistiques (he, he, he!) que un alt percentatge de mortals pidola amor aquests dies, peró que et que quallen són profundes depressions. Jo ho tinc clar. La raó prové tant per la sobredosi de familia com per desendollar-se de la tele; com l'heroïna: tantes hores sense la mentida que els fabriquen els fa mai, perqué havent-hi tants compromisos familiars no tenen un segon per a res, i menys per fer de televidents.

Si fessin com jo i passessin de familia no patirien d'aquest mal. Pero, peleo que no hagin tingut gaire temps aquest Nadal, els faré cinc céntims del que van emetre per la tele. Ho repeteixen cada any Per un dia, els telenoticies s'obliden de les catástrofes naturals (a no ser que un tsunami els trenqui la parada de la felicitat), les pelis de dolents són substituides per llargmetratges de Pare Noel (no, no penso defensar aquí ets símbols tradicionals i el Caga Tió versus els gringo stars) i tot és alegría, lluentons i color.

Així, fum, fum, fum, desapareix la catarsi de la resta de l'any, perqué la penya no pot sentirse xunga per les malifetes que succeeixen a ('altra genti La TV té aquesta virtut, fa d'esponja de la realitat i permet sentir-se bé amb les desgrácies alienes. Si a un altre país hi ha guerra o una riuada es carrega tres-centes persones, aquí en Montilla és guai i, 'hostia! quina de neu per anar a esquiar!' Si a la peli enxampen al de la màfia, jo em faig creus de com no em van descobrir fumant aquella cigarreta al wáter de la feina. l. si al món hi ha fam, aquests torrons... humm!... que bons!

N'hi ha d'altres que no miren mai la tele, peró sí que veuen la familia per Nadal.

Aquests éssers radicaloides afirmen que no mirar la tele els permet no perdre la capacitat de criticar. Potser per tot aixó, aquesta"colla pessigolla" són el gra al cul dels manaires empoltronats als cercles de poder. Potser, pero, realment el problema rau més en la familia que en la tele. EI proper Nadal, el Capital tornarà amb més campanyes per consumir fins a l'infinit, i els radicals per no creure’s els contes de fades, peró al final, tothom anirà a dinar a ca la tieta i veurà la iaia, i estimarà la mama i ets germans, i els cunyats, i tots els veins de l’escala.

Jo em tornaré a quedar solet a casa, en companyia de la meva tele, i tornaré a veure els mateixos programes de cada any, Ara, potser sí que els ha arribat la carta de desitjos que els vaig donar en mà a la Cavalcada. Potser enguany em fan cas. Cada any demano als raigs catódics que es carreguin els reis católics; però mai no em fan cas. Tot perqué els confonc amb ets reis mags. Problemes de ser republicà? Pero, potser, des del meu sofá. continuo somiant que un dia la tele será el motor de la revolució.